MIRA EL QUE DIUEN DE NOSALTRES

“El meu marit i jo volem agrair-te tot el que has fet per a que la nostra filla estiga ara amb nosaltres. És una xiqueta molt espavilada i activa, amb molt de caràcter però molt simpàtica. Menja molt bé i li encanta jugar amb tot el món: a la guarderia amb els altres xiquets, en el parque, amb la meua mare i les meues germanes i amb la familia del meu marit.

Estem un poc agobiats perque treballem els dos i estem desbordats amb una xiqueta i amb la casa, però quan arribes cansat de treballar és una gran es una gran recompensa estar amb la nostra filla. Ella és un regal molt valuós com “caigut del cel”. Ha plenat de llum els nostres cors, apagats per la recent defunció de mon pare. I és una emoció i una inmensa alegria poder gaudir d’ella cada dia de la nostra vida. És la cosa més bonica i al temps la més difícil que m’ha passat. Gràcies a la meua filla he tornat a creure en déu, i crec que el meu pare està més a prop de mi perque se sembla molt a ell i perque sé que déu i mon pare me l’han enviat.

T’estaré eternament agraïda, Doctora Espejo, i et portaré dins del meu cor tots els dies de la meua vida. He aconseguit la felicitat completa i la pau amb mi mateix (per més que en ocasions me pose nerviosa esta xiqueta, perque no para queta).

La meua filla és un raig de llum de il.lumina de goig i encant de cada carrer que camina, cada persona amb la qual se creua, el meu cor i el meu ser.

Gràcies, gràcies i un milió de gràcies! Te desitje lo millor en esta vida perque t’ho mereixes Doctora Espejo” -Isabel

“El meu fill ja té tres mesos. Està, com tots, regalant els seus primers somriures com a resposta a un estímul, fent els seus primers sos, tractant d’agafar coses menudes, descobrint-se amb enorme alegria front a un espill. El meu fill està, senzillament, creixent. Senzillament, creixent.Confese que Confieso que m’emocione amb cada una de les seues primeres coses. I confese també que amb cada una de eixes coses noves, me ve al pensament Marita. Recorde la primera vegada que li vaig confesar el meu somni de ser mare. De ser-ho a pesar de la edat, a pesar d’una sèrie de factors aparentement adversos. Recorde les meues llàgrimes en aquell moment en el que la perspectiva se va manifestar científicament difícil, quan el meu somni va estar prop de desaparéixer.

El camí ha sigut llarg. Ha sigut dur. Ha sigut un camí cert, segur. Avui, ara, tinc un fill preciós, un fill sa, un fill…meu. I res d’això seria possible sense Marita. Res haguera sigut possible sense la complicitat, la comprensió, la empatia de Marita. Com afrontar les meues pors? Com fer front a dubtes que vius com a trascendentals? Com confiar? ¿Com seguir endavant a pesar de les dificultats? Ha sigut possible gràcies a Marita. Ha sigut possible gràcies a poder omplir d’energia els pitjors moments amb la força i la confiança prestades per Marita.

Ella tenia raó. El meu fill és la prova de que ella tenia raó, de que la persistència era el camí per a lograr-ho. Avui només puc dir gràcies. Només puc dir que el meu fill és un somni complit gràcies a un excel.lent treball que té molt, moltíssim, que vore amb l’afecte. Gràcias, Marita, per fer-me feliç.” -Lydia

“El dia que ens sentarem per primera vegada al teu despatx estava ansiosa. Me sentia segura de la decisió presa. Veniem d’un altra provincia i recorde aquell primer viatje fins a Instituto FIVIR com el més emocionant dels que he fet en cotxe. I hem viatjat prou. Recorde com ens explicares el procediment, la manera com detallares les nostres opcions. També recorde que per primera vegada me vaig adonar de que existia la opció de que algo anara mal i no aconseguirem el nostre objectiur ni tan fàcilment ni tan ràpid com haviem previst. Pero la nostra decisió estava presa des de feia molt de temps.

Ara, un any després, i amb el meu fill en braços, aquella primera conversa és un record tendre i estrany al mateix temps, que me fa somriure cada vegada que em ve a la ment. Marita, gràcias per estar al nostre costat durant tot el tractament, per la teua calidesa, gràcies per no deixar-mos soles en cap moment, per atendre les nostres telefonades d’angoixa a deshores i per dissipar els nostres temors. La resta del treball ja ens correspon a les dos, confie en que ho farem tan bé com fins ara. I no descartem tornar a buscar un germanet o germaneta per a Carles. Ho marcarem com a propòsit d’any nou.” -Andrea

“Necessite escriure açò. Els meus tractaments no han tingut èxit i hem de renunciar al nostre somni de ser pares. Ja veus, algo tan senzill d’escriure m’ha resultat tan dificil d’assimilar. Molt dificil. Pero ja està. Estem esgotats. Quan arribarem a Instituto FIVIR ja estavem cansats d’anar d’un lloc a un altre, de parlar amb diferents metges i de gastar moltissims diners. Després de set anys cassats i esperant cada mes un embaràs que no cuallava, decidirem buscar ajuda. Tardarem massa i el camí ha estat per als dos més dur del que imaginarem. En la por que tenia a tindre un fill no buscat als meus anys universitaris, qué ironia!.

Al final, me parlaren de tu i anarem a la teua clinica amb poqueta energia. T’agraixc que ens parlares clar des del primer moment, que ens explicares explicaras con carinyo les nostres mínimes opcions, que no tractares de vendre un tractament. En qualsevol cas, ferem un últim intent. No vaig quedar-me prenyada pero en esta ocasió tinc la convicció de que hem fet tot el possible. Necessite passar plana, però no sense tornar a agarïr-vos la vostra professionalitat i eixe tracte que ens ha fet estar tot el temps segur d’estar en les millors mans. Una abraçada per a tots.” – María Teresa

“Des de feia molts anys tenia un somni, un gran somni, volia ser mare. Però els anys pasaven, les circumstàncies familiars, el no tindre parella i la edat, feien que el meu somni estiguera cada vegada més lluny.

Fins un dia que, per sort, vaig sentir parlar de vosaltres i em vaig decidir a anar a una primera visita. Mentre anava tenia molts dubtes, no sabia si la cosa seria freda, si eixiria correguent o si entendrieu la meua situación.

Però he de dir que ha sigut la millor decisió que he pres en la meua vida, conéixer-vos ha sigut un plaer, heu fet que me trobe com a casa, com si foreu part de la meua familia.

Per molts dubtes que tinguera quan arribava era com estar a casa, Marita simplement amb la seua veu feria que estiguera tranquil.la, m’explicava pas a pas com anavem a fer les coses i me feia vore que el meu somni de ser mamà podia ser realitat.

Si tenia algún dubte o alguna inquietud simplement tenia que telefonar i me tranquilitzaveu.

Ara estic embarassada de 3 mesos, ansiosa de que tot vaja bé i de tindre als meus braços, i si és així tot serà gràcies a Marita, per tot el que vares fer i perque sé que sempre estaras per al que necessite, a tu i al teu equip, perque sou grans professionals però, sobre toto, perque sou unes persones amb gran cor.

Gràcies Marita, gràcies Silvia, gràcies Vicent. Espere que tingau un futur ple d’èxits.” -Mireia

“Estimada família FIVIR

Vaig arribar a les vostres mans mitjançant un familiar. Després de quatre anys de lluita, me sentía defraudada, desilusionada i molt abatida. Recorde les meues primeres paraules amb Marita després d’ensenyar-li els meus informes –per favor, necessite que me parlen clar. Vull saber les meues possibilitats i les meues alternatives-. Dit i fet, mai m’han parlat tan clar. El meu problema era una endometriosi amb el conseqüent envelliment precoç i disfunció als ovaris. La meua millor alternativa, una ovodonació.

La meua il.lusió sempre havia estat tindre un fill biològic i un altre adoptat. Volia saber el que era portar una vida dins meu i donar una vida millor a un coret que la bategava. Si consideraba la ovodonació, tenia dos en un. Li estaba oferint la vida a un ser que per les seues condicions tal volta mai haguera naixcut i jo podría alimentar-lo i sentirlo al meu ventre. I com ser pares és cosa de dos, el meu xic i jo decidirem que si volien tenir una família, era la nosta millor opció.

Els preparatius es prolongaren tres mesos perque el meu còs no reaccionava com era previsible. Mentre Marita ens animava i ens assegurava que mentre no estiguera tot llest no es volia arriscar, que tenien que ser pacients, que d’allí eixiriem amb el nostre bebé. Un dia sense adonar-mos ni tindre temps de reaccionar, ens va dir- xics, estem llestos. A ti te vull dimecres per a un espermiograma i a tu t’espere dilluns per a la transferencia. Deu, quina barreja de sensacions, nervis, il.lusió, expectació…al llarg dels 5 dies d’espera Silvia va estar en tot momento pendent de nosaltres i ens informava tots els diez de l’estat dels nostres beés. I per fil, el 4 d’agost va ser el gran dia. Durant la transferencia va aparèixer alguna complicació. No sabien per quin motiu els bebés no podien o no volien entrar. Tot i això, Marita va aconseguir obrir-los pas.

La setmana va transcorrer amb normalitat, no sentía res especial, tal volta alguns olors més accentuats, pero poca cosa. La següent setmana va ser francament mal, entre nàusees i diarrees. I en el momento en el que vaig anar a la clínica per a les analítiques i vaig vore a Vicente, vaig trencar a plorar desconsoldament, presentia que alguna cosa anava malament. El resultat de l’analitica va ser negatiu. Una altra bofetada. Però no conforme amb el resultat, Marita ens va proposar una prova per a esbrinar el motiu de les complicacions. Descobrirem que el coll de l’úter estava desviat i això impedia l’entrada als bebés. Va arribar el 6 d’octubre i Marita va transferir tres embrions amb èxit gràcies a la información que teniem. I novament a esperar a la ansiada analítica.

El 15 d’octubre a les 9.00 del matí me rep Vicente com sempre, amb un somriure i paraules d’ànim. Novament arribe a la clínica trista perque tres dies abans havia tingut els mateixos símptomes que en la volta anterior. Me fan l’analítica i a les 10 del matí me telefonen.

  • Sóc Vicente de FIVIR, te pase amb Silvia, la nostra biologa.
  • Molt be, espere.
  • Hola, sóc Silvia. Ja tinc els resultats de l’analitica. Són positius. No puc determinar el nombre, però estàs embarassada.

Ja no vaig poder escoltar res més, no me podía aguantar i vaig esclatar a plorar. Estava al carrer, la gent me mirava però a mi m’era indiferent. Silvia, a l’altre costar del aparell, me deia que me tranquilitzara, que en el meu estat no era bo plorar però que en este cas m’ho permitia. Quina emoció. Durant quatre llarg i durs anys esperava este momento i per fi era positiu, per fi anem a ser pares. Era feliç. Vaig telefonar al meu xic per contar-li la noticia i fins i tot se li va caure el móbil de les mans. Ma mare estava esperant la meua telefonada amb un café amb mon pare i per a celebrar-ho varen demanar un entrepà per a esmorzar. I quan li vaig dir als meus sogres, va haver un esclat d’alegria, llàgrimes d’il.lusió….

En fi, familia FIVIR, estos són els meus dies amb vosaltres. No sé com donar-vos les gràcies per fer realitat els meus somnis. El meu bebé de nou setmanes de gestació i jo estem fenomenal i el papà ens mima.

A tu Vicente. Gràcies per ser el meu muscle al que plorar. Gràcies per rebrem sempre amb un somriure i fer que em sentirá com a casa. Eres genial, no canvies.

A tu Silvia. Gràcies per cuidar dels meus bebés com si foren teus i gràcies per eixe book meravellós dels meus embrions, estan tots guapíssims.

A tu Rosa. No he tingut el plaer de coincidir amb tú, pero estic segura de que eres meravellosa.

I a tu Marita. El dia que vaig arribar a tu no tenia esperança i has aconseguit torna-me els somnis. Ha sigut dur pero ha valgut la pena l’esforç. Gràcies per donar-me consells com si fores una mare. Gràcies per fer realitat les meues il.lusions. Gràcies per donar vida a eixe projecte que es diu ser pares. Familia, vos estime i mai tindré prou paraules per a donar-vos les gràcies.” -Ángela

Fes realitat el teu somni

Tractaments personalitzats

Set de cada deu pacients del nostre centre es queden embarassades al primer intent